Preguntes generals – PECIA

Preguntes generals

 

Per què un Pla Estratègic del Cicle Integral de l’Aigua metropolità?

Existeixen diferents documents de planificació que afecten al cicle de l’aigua metropolità. A nivell europeu, la Directiva Marc de l’Aigua estableix un marc de protecció de les aigües per a assolir el bon estat ecològic dels sistemes aquàtics superficials i el bon estat químic i quantitatiu de les masses d’aigua. A nivell estatal, el Plan Hidrológico Nacional regula i coordina les accions necessàries per a la gestió de l’aigua com a recurs. Per la seva banda, i a nivell regional, el Pla de Gestió del Districte de Conca Fluvial de Catalunya (PGDCFC) determina les accions i mesures necessàries per a desenvolupar els objectius de la planificació hidrològica al districte de la conca fluvial de Catalunya. A nivell metropolità no hi ha cap document que presenti una visió integral i específica del cicle integral de l’aigua. En aquest sentit, el Pla Estratègic del Cicle Integral de l’Aigua (PECIA) omple aquest buit, postulant-se com un document que ha de permetre coordinar i establir sinèrgies entre els plans i actuacions que es facin en l’àmbit metropolità a diferents escales (municipals, metropolitanes, regionals…) i representi els interessos metropolitans de l’aigua front altres agents (estatals, autonòmics, sectorials, privats…), convertint-se en un referent a nivell del cicle integral de l’aigua en el territori metropolità.

Existeixen dins l’àmbit metropolità diferents elements de planificació en relació a l’aigua: plans directors d’abastament, de sanejament, de recursos hídrics alternatius, d’aigües pluvials, etc. Aquests documents, amb una marcada component tècnica, estan centrats sobretot en la infraestructura, analitzant per a cada sistema (abastament, sanejament o freàtic) de quines infraestructures es disposa, quines necessitats hi ha, i com es poden adaptar les infraestructures actuals a aquestes noves necessitats. En general, i a diferents escales (municipal o metropolitana), tots ells s’emmarquen dins un únic sistema, i només en el cas del PGDCFC, com s’ha comentat, s’aborden tots ells d’una manera transversal. El PECIA treballa a una escala de reflexió i visió globals de tot el cicle. En aquest sentit, desenvolupa punts que sobrepassen l’àmbit competencial de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), però que són imprescindibles per a no perdre aquesta visió de conjunt. La seva elaboració és pionera en quant a enfoc i continguts, sense un marc normatiu clar que els defineixi, al contrari del que passa amb documents urbanístics o altres plans directors comentats.

Tracta de manera integral totes les parts del cicle de l’aigua, analitzant les interrelacions que es produeixen entre elles i centrant-se sobre tot en el recurs: de quanta aigua disposem, quanta aigua necessitem i com l’hem de gestionar per a garantir la sostenibilitat de tot el cicle.

 

 

D’on ve l’aigua que es consumeix a l’àrea metropolitana de Barcelona?

L’àrea metropolitana de Barcelona és deficitària en termes de recursos hídrics: per la seva situació, pel seu clima i per la gran població i activitat industrial, demandant més aigua de la que el propi entorn físic li pot oferir. Per això, bona part de l’aigua que s’hi consumeix prové de l’exterior.

Els rius Ter i Llobregat constitueixen les fonts de recursos hídrics més importants. Els darrers anys, ambdós rius han aportat prop del 70% de l’aigua que es consumeix a l’àrea metropolitana, amb un repartiment en general superior del Llobregat, però que va variant en funció de si és un any sec o plujós. Per la seva banda el riu Besòs, amb molt menys cabal que els altres dos rius, no constitueix una font directa d’abastament.

Els aqüífers representen la segona font més important de recursos hídrics. Existeixen un total d’11 unitats hidrogeològiques conformades dins els límits metropolitans. D’entre totes elles, les que més volum d’aigua aporten, entorn el 20% del total consumit, són les del Delta i Vall Baixa del Llobregat i la Cubeta de Sant Andreu, totes elles vinculades al riu Llobregat. S’usen principalment per abastament d’aigua potable, per a reg agrícola i per a usos industrials. Els aqüífers del Baix Besòs i el Pla de Barcelona són de menys entitat que els de l’àmbit Llobregat, l’aigua que se n’extreu es dedica principalment a usos municipals no potables i industrials, i representa un 2% del total consumit.

Un altre dels recursos disponibles és l’aigua dessalinitzada, que es produeix a la planta del Prat de Llobregat, i que es perfila com un recurs de garantia a utilitzar en cas de necessitat, ja que la seva producció té un cost energètic molt superior al de la resta de recursos. Aquesta planta té una capacitat per a satisfer fins el 25% de la demanda d’aigua potable de la metròpoli en cas que fos necessari, tot i que la seva aportació d’aigua durant l’any 2019 no va arribar al 5% del total.

Finalment destaca l’aigua regenerada, com a recurs local i de garantia, per a usos que no requereixin qualitat d’aigua potable, com poden ser els ambientals, reg agrícola i de zones verdes, activitats industrials o subministrament d’aigua a zones humides entre d’altres. L’any 2019 l’aigua regenerada va satisfer menys del 2% de les demandes totals metropolitanes d’aigua.

En què es gasta l’aigua dins el territori metropolità?

Les demandes d’aigua es poden agrupar en dos grans grups. Per una banda les que corresponen a usos consumptius, on l’aigua s’utilitza com a recurs per al desenvolupament fonamentalment d’activitats antròpiques. Per altra, les que corresponen a les demandes ambientals, on l’aigua esdevé un recurs per a garantir la sostenibilitat dels espais naturals i per a millorar el seu estat. L’any 2019 es van consumir a l’àrea metropolitana 293 hm3 d’aigua. D’aquests, 219 hm3 corresponien a aigua potable i els 74 hm3 restants a aigua no potable. A aquesta quantitat cal afegir-hi 102 hm3 de demandes ambientals, corresponents a l’aigua destinada a zones humides, cabals ambientals o recàrrega d’aqüífers.

Dins els usos consumptius, es poden diferenciar les demandes domèstiques, no domèstiques, municipals, agrícoles, aigua no registrada i aigua de rebuig. Durant l’any 2019 es van repartir segons s’indica:

 

Les demandes domèstiques, que engloben tot el consum d’aigua que es fa a les llars, concentren poc més del 40% de la demanda total d’aigua a l’àrea metropolitana, i el 70% de l’aigua facturada. Dins les llars l’aigua es distribueix en diversos usos, tant a l’interior com en alguns casos també exteriors, com poden ser els jardins i les piscines particulars.

S’ha realitzat un estudi específic per a veure a quins usos es destina aquesta aigua, per a diferents tipologies d’habitatges (blocs de pisos, unifamiliar, adossades, amb zona comunitària, etc.) i en funció del perfil socioeconòmic dels seus residents. El resultat ponderat per a tot el territori metropolità es pot veure a continuació:

El consum domèstic s’ha reduït un 20% en els darrers 15 anys, situant-se l’any 2019 en 104,3 l/hab-dia de mitjana. Els principals factors que han propiciat aquest descens han estat els episodis de sequera, que van sensibilitzar a la població i ajudar introduir canvis d’hàbits, la crisi econòmica i l’increment del preu de l’aigua (implementació del quart tram en la factura).

Les demandes no domèstiques d’aigua potable engloben com a consums més importants, els corresponents a la indústria, comerços, hotels i oficines. A excepció de la indústria, que consumeix també aigua no potable procedent de pous, la major part de l’aigua consumida dins aquest grup és aigua potable.

La indústria és qui concentra la major part del consum, amb quasi del 55% de demanda. El segueixen les demandes comercials, amb un 22%, seguides dels consums d’oficines i hotels amb un 12% i un 11% respectivament.

L’any 2019 les demandes municipals d’aigua van arribar als 13 hm3, i representen el 4% de les demandes metropolitanes per a usos consumptius. S’inclouen dins aquest grup les demandes d’aigua dels Ajuntaments destinades al reg de zones verdes, subministrament d’equipaments públics municipals, neteja de la xarxa de sanejament, baldejos de carrers i fonts públiques i ornamentals, entre d’altres. Tot i que la majoria d’aquests usos no requereixen aigua d’alta qualitat, i d’acord amb la informació facilitada per les companyies subministradores i els propis ajuntaments, el 90% dels consums municipals se satisfan amb aigua potable. Només 11 dels municipis metropolitans utilitzen aigua subterrània. El reg de les zones verdes és el principal focus de demanda, suposant de mitjana un 35% del consum d’aigua dels ajuntaments.

Com a aigua no registrada s’entén la diferència entre l’aigua que entra al sistema d’abastament d’aigua potable (compra externa, pous propis, etc.) i el volum d’aigua registrat (facturat o no). Inclou les pèrdues de la xarxa, errors de comptatge dels comptadors o els consums no controlats. De manera conceptual, l’aigua no registrada pot entendre’s com una demanda del propi sistema, ja que per a subministrar un cabal a un client s’ha de comptabilitzar en el recurs un valor igual a aquesta demanda més l‘aigua que d’alguna manera es “perd” pel camí.

L’any 2019, el rendiment de les xarxes d’abastament metropolitanes, ponderat segons el volum total subministrat a cada sistema, va ser del 84%. L’aigua no registrada va suposar un volum de 36 hm3, un 12% del total. Tot i així, a nivell metropolità s’observa una millora d’aquest factor, que ha passat d’una mitjana del 79% de l’any 2007 al 84% de l’any 2019.

Les demandes agrícoles de l’àrea metropolitana de Barcelona es concentren sobre tot en el Parc Agrari, on se situa el 70 % de la superfície conreada que es rega dins aquest àmbit.

Dins la demanda agrícola s’inclouen les demandes d’aigua dels conreus, les pèrdues que es produeixen en el sistema de canals i corredores, i el volum d’aigua que s’infiltra al terreny. No existeixen mesures clares sobre el consum real en l’agricultura. Tot i això, i tenint en compte els anteriors conceptes, s’ha pogut fer una aproximació de 44 hm3 per any, un 15% del total.

No tota l’aigua que entra a les plantes de potabilització acaba a la xarxa com a aigua potable. Els processos a què se sotmet l’aigua dins les plantes per a millorar la seva qualitat, consumeixen aigua. Aquest consum extra és el que s’anomena aigua de rebuig, i es pot calcular com la diferència entre l’aigua que entra a les plantes, procedent de rius o aqüífers, i la que finalment acaba al sistema per a ser consumida. Aquesta aigua té un alt grau de concentració de sals, i prové bàsicament dels processos d’osmosi, electrodiàlisi reversible o de la neteja de membranes i filtres. L’alt contingut de sals fa que aquesta aigua no es pugui retornar als rius o als aqüífers, i per tant es condueix mitjançant els col·lectors de salmorres o aigües salobres cap als emissaris per a ser abocada al mar. És aigua que s’extreu del medi, i com a tal es considera com una demanda extra sobre els recursos disponibles.

L’increment d’aigua que es necessita per a potabilitzar els 219 hm3 d’aigua potable que es consumeixen anualment a l’àrea metropolitana s’ha estimat en 17 hm3. Dins aquesta quantitat estimada no s’ha considerat el volum del rebuig resultat del procés de dessalinització de la ITAM del Prat, ja que es considera l’aigua marina com un recurs inesgotable.

 

Com podem potenciar els recursos locals?

Un dels problemes del territori metropolità és la dependència de recursos procedents de fora del seu àmbit. En un futur pròxim es preveu una reducció important d’aquests recursos. En aquest sentit, cada cop resulta més important que des de l’àrea metropolitana s’aprofitin els recursos que provenen del seu propi àmbit.

Dins aquest grup de recursos propis en destaquen els aqüífers tant del Llobregat com del Besòs, les aigües regenerades o altres recursos més atomitzats com les aigües grises o aigües pluvials, que es poden aprofitar a nivell local.

L’explotació dels aqüífers ha passat per diferents fases, arribant en algunes d’elles fins la sobreexplotació, especialment durant els anys 70 quan hi havia una important activitat industrial demandant aigua. Actualment aquest recurs es troba en una fase d’equilibri, fins i tot amb marges considerables d’explotació com és el cas dels aqüífers del Besòs. La seva potenciació és possible perquè se’n té cura i es gestionen activament. En aquest sentit es planteja l’actualització i manteniment dels models hidromorfològics, i de la base de dades d’extraccions i de qualitat. Una gestió activa i coordinada, amb l’escarificació de les lleres, consolidació i ús de les bases de recàrrega i injecció artificial en pous, han de permetre un aprofitament més sostenible d’aquest recurs.

Per la seva banda, l’aigua regenerada es presenta com un recurs de garantia per a aquells usos que no requereixin una qualitat tan alta com la de la potable. Les estacions de regeneració actuals disposen de capacitat suficient per a fer front a gran part de la demanda, amb una capacitat de producció d’uns 70 hm3/any. Les xarxes instal·lades estan preparades per a fer un ús ambiental d’aquest recurs, en agricultura o com a recàrrega dels aqüífers. Per a incrementar-lo, potenciant l’ús directe, caldrà ampliar la xarxa actual, a banda d’adaptar els tractaments ja sigui en origen o en el punt de demanda, als requisits específics de qualitat que els usuaris puguin menester. Fer pedagogia sobre les característiques d’aquest recurs i les seves possibilitats és un altre punt en el que caldrà progressar per ajudar a la seva consolidació i potenciació.

Finalment, cal considerar altres recursos que des d’un punt de vista local podem utilitzar. Les aigües grises suposen l’aprofitament de l’aigua de dutxes i banys per al seu ús en les cisternes d’inodors en habitatges i hotels. La seva implantació progressiva en noves promocions o en rehabilitacions d’edificis pot suposar un volum d’aigua reaprofitat de fins a 6 hm3/any, el que suposaria una reducció del consum domèstic del 5%.

També a nivell local, l’aprofitament de l’aigua de pluja, indicat sobretot en habitatges unifamiliars on hi hagi una demanda de reg del jardí, pot suposar també un recurs de suport i aportar en un any normal fins a 1,4 hm3, cobrint el 35% de la demanda de reg total. La potenciació d’aquests recursos ha d’anar de la mà de campanyes de comunicació on es faci èmfasi en els estalvis per part del ciutadà i els seus impactes a nivell ambiental, suport per part de l’administració per a facilitar la seva implantació i manteniment i desenvolupar metodologies per al control de la seva implantació i funcionament de manera més o menys continuada. La recollida de tots aquests aspectes en ordenances i normes clares amb el seu corresponent seguiment i adaptació a les diferents realitats territorials, també ajudarien a donar-los impuls.

 

Com podem millorar l’eficiència del cicle integral de l’aigua?

L’eficiència fa referència a la utilització d’un nombre inferior de recursos per a realitzar una funció. En el cas del cicle integral de l’aigua, aquesta eficiència pot tenir diferents accepcions, les més importants de les quals corresponen a l’eficiència en l’ús i l’eficiència en la gestió dels recursos.

Pel que fa a l’eficiència en l’ús, el primer aspecte a destacar és la reducció de les demandes. En aquest sentit, mesures per a reduir pèrdues de les xarxes, implantació de sistemes d’estalvi a les llars (aigües grises, airejadors/perlitzadors o sistemes de retorn entre d’altres) o la realització de campanyes de conscienciació, que tal com es va veure en el darrer període de sequera, poden tenir un impacte molt positiu a curt i mig termini per a reduir el consum d’aigua.

L’altre punt per a fer més eficient l’ús és sens dubte adaptar la qualitat de l’aigua servida a la qualitat d’aigua requerida. Encara són molts els usos en què s’utilitza aigua potable quan es podrien fer amb aigua de molta menys qualitat, sempre evidentment complint tots els requisits sanitaris que això requereixi. Reg de zones verdes públiques i privades, baldejos de carrers, ompliment de cisternes, neteja de xarxes de sanejament entre d’altres en són un exemple. La potenciació de la utilització d’aigua regenerada o provinent dels aqüífers amb un tractament adequat, pot satisfer perfectament aquests tipus de demandes.

Per la seva banda, l’eficiència en l’ús dels recursos des d’un punt de vista ampli, té a veure de nou amb la seva adequació a la qualitat demanda, que permet una reducció de recursos (energètics, material i humans) que s’utilitzen en els tractaments. També la utilització de recursos locals augmenta l’eficiència de tot el sistema, ja que permet un estalvi de tot el que té a veure amb el transport de l’aigua d’un punt a l’altre.

Com afectarà el canvi climàtic al cicle integral de l’aigua actual?

El canvi climàtic produirà una reducció dels recursos hídrics que abasteixen l’àrea metropolitana de Barcelona. Es preveu una reducció del 12% dels recursos superficials dels rius Ter i Llobregat, i del 9% dels recursos subterranis. Pel que fa al riu Besòs, que tot i que actualment no és una font de recurs podria ser-ho en el futur, la reducció prevista és només del 8%. Això és així perquè una part molt important del seu cabal no és d’origen natural, sinó que prové de les depuradores de la seva conca.

Al mateix temps, l’augment esperat de les temperatures implicarà un augment de la demanda d’aigua, sobretot en l’àmbit agrícola i en el reg de jardins particulars i zones verdes públiques.

 

Com podem adaptar-nos als escenaris futurs?

En les properes dècades l’àrea metropolitana de Barcelona haurà de fer front a una disminució dels recursos hídrics naturals així com a un augment de les demandes, tant pel creixement urbanístic que viurà com per l’augment de les necessitats hídriques derivat del canvi climàtic. Per fer front a aquest nou context, el PECIA planteja diverses estratègies complementàries:

Augment de l’eficiència per a la reducció de les demandes actuals, mitjançant sistemes d’estalvi a les llars o la millora del rendiment de les xarxes d’abastament

– Recerca de nous recursos, ja sigui per a la seva potabilització o per al seu ús com a recursos hídrics alternatius, en demandes que no requereixin aigua potable. En són exemples les aigües pluvials (per al reg), les aigües grises (per als inodors) o l’aigua regenerada (per a usos industrials, municipals, agrícoles o per a garantir els cabals de manteniment dels rius)

 

 

Què cal fer per a reduir els impactes del cicle a l’entorn?

El cicle urbà de l’aigua suposa per si mateix un impacte sobre tots els ecosistemes aquàtics continentals i litorals. En primer lloc, per la pressió que suposa la captació d’aigua per a la seva potabilització o prepotabilització. En segon lloc, perquè el retorn de l’aigua residual al medi suposa un impacte sobre la massa d’aigua receptora amb conseqüències directes i notables sobre la qualitat de l’ecosistema. Generalment, l’impacte s’inicia amb l’eutrofització per l’excés de nutrients com el nitrogen i el fòsfor, afectant la diversitat de les comunitats microbianes. També, però, la presència de certs contaminants químics que poden entrar a la cadena tròfica via els organismes filtradors, té conseqüències a llarg termini que són molt difícils de pal·liar i controlar.

Així doncs, la manera més directa de reduir els impactes sobre el medi que genera el cicle urbà de l’aigua és minimitzar les captacions i reduir la càrrega contaminant que retorna al medi.
Incrementar el rendiment del sistema d’abastament, conscienciar la societat de la necessitat de reduir el consum d’aigua i respectar les necessitats pròpies dels ecosistemes aquàtics a l’hora de valorar els cabals disponibles per al consum humà són aspectes clau per a afrontar el repte de millorar l’estat ecològic del nostre entorn.

Així mateix, s’ha de conscienciar les administracions de la importància del control de les aigües residuals. Els sistemes d’aigües residuals ofereixen un servei crític a la societat. Malgrat tot, les aigües depurades encara són un gran focus de contaminació i causants de l’empobriment de la qualitat dels ecosistemes aquàtics. La necessitat de millora de les infraestructures del sistema de sanejament és un tema que cada vegada més es troba en el punt de mira de la legislació europea en matèria de qualitat ambiental. Evitar les Descàrregues del Sistema Unitari en períodes de pluja és una mesura urgent ja que l’impacte que generen sobre els rius i masses d’aigua litorals és molt intens. Evitar pèrdues de la xarxa de col·lectors que deriven en la contaminació d’aigües subterrànies també ocupa dels primers llocs a la llista de deures pendents.

Hi ha, però, un tema més emergent i és que en molts casos, la desconeixença de la composició de les aigües residuals impossibilita que es puguin aplicar els processos necessaris per a l’eliminació dels contaminants químics. L’increment de coneixement pel que fa a la qualitat de l’aigua residual així com exercir un major control sobre què s’hi aboca i quin és el destí final d’aquests compostos és molt important. Hi ha moltes preguntes que cal fer-se per avaluar quin impacte tenen substàncies que utilitzem diàriament ja sigui en l’àmbit urbà, el comercial o l’industrial:

i) s’eliminen a les EDAR?

ii) Són recalcitrants un cop arriben al medi?

iii) Tenen capacitat de bioacumular-se i, per tant, d’incorporar-se a la cadena tròfica?

iv) Poden generar compostos de degradació que suposin un major risc?

L’estimulació de l’aparició de bacteris resistents a antibiòtics, disruptors endocrins, substàncies neurotòxiques o cancerígenes són algunes de les característiques que presenten molts dels contaminants que aboquem al medi.